Sovint amic, massa sovint, Rem Fam#
palpo l’angoixa dins del pit, Re7 SolM
moments obscurs de llarga nit  Solm Re
solquen el dur camí que hem escollit. MiM LaM

Potser amb el crit, potser amb les mans,
obrirem pas, farem un cant
que vibrarà i es farà gran
com el dia que neix a cada instant.

I el nostre esforç esperançat, lluita fidel, Re Fam# Re7 SolM
serà com l’arbre que és valent, Solm ReM
a cops de pluja, a cops de vent. MiM LaM ReM

Cada dia és un nou pas,
cada nit un nou repòs,
cada gota de rosada,
nova frescor.

Sovint, amic, massa sovint,
sento que som poble oprimit
que ha begut dolços vins d’oblit
i al compàs de la por es va destruint.

Potser amb el crit, potser amb les mans…