“Saber que tinc un tractament, una opció, m’està donant vida”

En les dues últimes edicions de La Marató has fet de divulgadora entre els joves de les malalties tractades en el programa.

Sí, hi vaig participar el 2016, quan feia sisè de Medicina, i el 2017, quan estudiava per al MIR. I aquest any, malauradament, no podré fer-ne. Quan vaig rebre el correu de la Fundació proposant-me si volia tornar a formar part d’aquesta acció, em vaig quedar glaçada. Càncer, precisament aquest any…

Si ara fessis una sessió sobre el càncer, què els diries als joves?

Els diria que tinc un limfoma de Hodgkin, que és un tipus de càncer limfàtic i que me’l van diagnosticar fa uns mesos, al maig, quan tenia 24 anys. I crec que s’impressionarien molt de veure el meu estat. I potser aleshores integrarien més aquesta malaltia i no en tindrien una visió tan negativa i llunyana. M’agradaria explicar-los el meu cas perquè vegin com ha avançat la investigació i com n’és, d’important.

Com va anar el procés?

Al febrer vaig fer l’examen del MIR. Va ser una època d’estudiar molt intensament, 8 o 10 hores diàries, i vaig acabar molt cansada. Tots els meus companys ho estaven, també, i durant un temps ho vaig veure normal… Però les setmanes passaven i jo continuava esgotada. Al maig em vaig trobar un bony sobre la clavícula, em vaig fer analítiques i tot va sortir perfecte, així que em vaig tranquil·litzar.

I què va passar?

Vaig obtenir una plaça de resident a l’hospital de Terrassa i abans de començar havia de passar una revisió mèdica. Els vaig comentar que m’havia trobat un bony. Em van fer unes proves i els resultats no pintaven bé. Em van extreure el gangli i van confirmar que era limfoma de Hodgkin. A banda de la zona de la clavícula, on havia sortit el gangli, el tumor s’havia estès al mediastí… La meva mare sempre diu que quina sort que m’aparegués aquell bony extern, perquè, si no, no hauríem tingut cap indici de la malaltia…

Què recordes dels primers moments?

Em van fer moltes, moltíssimes proves de les quals no vaig ser conscient i, de seguida, per ser una dona jove, em van plantejar fer crioconservació d’òvuls, per si després de la malaltia i dels tractaments no podia tenir fills. És una passada, un gran avenç, que això es tingui previst i que es pugui fer per la sanitat pública. En aquell moment no em preocupava, només pensava en el càncer, però ara m’adono que vaig tenir molta sort de tenir temps de fer-ho. Em van fer un xut d’hormones impressionant i em van extreure 19 òvuls.

I després et van tractar amb quimioteràpia.

Ser conscient que era pacient oncològic va ser molt dur. Recordo el primer dia que vaig anar a l’hospital per rebre la químio. En anar al lavabo em vaig adonar que les portes no tenien baldó. Que estrany, vaig pensar. Poc després una noia va entrar al lavabo del costat i va començar a vomitar moltíssim. De seguida van entrar a ajudar-la i de cop vaig entendre per què no n’hi havia, de baldó. I vaig pensar: “Ara em toca a mi.”

Quantes sessions portes?

Quatre sessions, i amb això ja he tancat dos cicles. L’última va ser la pitjor. Les venes em cremaven, em feien un mal insuportable i es va allargar molt perquè em van haver de passar la medicació molt a poc a poc. La químio és molt dura. Produeix un cansament tan, tan gran, que em costa moltíssim aixecar-me del llit i arribar al lavabo. Em porten el dinar al llit i tota la família ve a veure’m, els pares, la meva germana, la meva parella… També el Brownie, el meu gos, per jugar amb mi. Però no és només el cansament. És difícil d’explicar. Tinc l’estómac remogut i em fan fàstic coses que sempre m’han agradat, com els iogurts o els gelats. Jo no voldria menjar res, però m’hi esforço. Fa poc s’ha introduït una pastilla que elimina les nàusees i els vòmits, però provoca estrenyiment i insomni. I després hi ha el mal de braços, que em pesen, que no puc aixecar…

I ara, què?

En l’última prova semblava que hi havia remissió completa, però quan l’oncòleg va fer zoom, va veure que encara quedaven restes del tumor. La resposta al tractament ha estat bona, però no suficient. Demà em diran si el que queda es pot eliminar amb radioteràpia o cal fer més químio. I des d’ahir que estic angoixada pensant que hi haig de tornar. És tan dur, i un esforç tan, tan gran… I imagina’t: si per a mi ja és dur i sé que un tractament o un altre m’anirà bé, no puc imaginar-me què es deu sentir quan només et queda fer pal·liatius… Per això penso que he tingut la sort que m’ha tocat un xiquicàncer.

Un xiquicàncer?

Sí! Li dic així perquè, tot i que, òbviament, no és una sort estar en aquesta situació, tinc una de les formes més curables de càncer amb baix risc de recaiguda. A més a més, té moltes línies de tractament: si no em funciona la primera, funcionarà la segona, si no, la tercera… Potser es complica, però sé que tinc opcions i hi ha molts tipus de càncer que no en tenen.

Es necessita molta més investigació.

Tant de bo en el futur tots els càncers tinguin les línies de tractament que té ara el de mama o el linfoma de Hodgkin, per exemple. La quimioteràpia que jo estic rebent no fa tant que s’ha inventat i sempre penso: quina sort que m’hagi tocat en aquest moment, en un altre potser seria intractable… Imagina’t que la recerca aconsegueixi d’aquí a uns anys tenir un tractament per a tots els càncers! Per això, valoro tant que La Marató hi estigui dedicada aquest any. Soc conscient que tinc una malaltia mortal si no es tracta, però saber que tinc una opció, un tractament, és tornar a viure. M’estan donant la vida.

La investigació dona vida, com diu l’eslògan de La Marató d’aquest any.

Dona vida perquè avança molt i molt ràpid. Ho he pogut veure com a estudiant de Medicina. Els tractaments s’actualitzen constantment, perquè se’n troben de millors.

Tot i el bon pronòstic, què li demanaries a la investigació sobre el teu limfoma?

Que es diagnostiqués més fàcilment i de manera precoç, ja que hi ha molta gent que no se n’adona fins tard, perquè els símptomes són bastant lleus: sudoració nocturna, febre i picor de pell, cansament… En el meu cas, només tenia cansament.

Vas estudiar la teoria del càncer a la universitat i ara la vida te n’ha donat una lliçó pràctica.

A Medicina no t’ensenyen les pors del pacient. T’expliquen què passarà després de la químio: les nàusees, la pèrdua de gust, la caiguda dels cabells, però tu tens por, no saps què t’espera… No et parlen de la incertesa i del patiment de saber que estaràs un mes trobant-te malament. Ara penso que prendre decisions com a metge, sense haver-ho passat, és fàcil, entre cometes. Demà, per exemple, em diran si haig de fer més sessions de químio. Com a metge, mirant els meus resultats, potser decidiria que cal seguir-hi i no em plantejaria res més. Però ara jo ho estic vivint com a pacient i, si pogués, li diria al metge: no, si us plau, no, més quimioteràpia, no! Ara entenc l’angoixa del pacient. I m’he adonat d’altres coses que abans em passaven per alt.

Com quines?

Ara vaig pel carrer i sé veure qui té càncer per la manera de caminar, pel to de la pell… T’adones que hi molta gent que en pateix i em pregunto com mai m’hi havia fixat… Perquè jo sabia les estadístiques, però fins que no les he vist a la realitat no m’he adonat que són reals. I una altra cosa que he après: el que significa que et caiguin els cabells. Quan ets metge i veus la gent preocupada per això, penses que és el de menys, però quan ets el pacient, per a tu aquesta és la cara de la malaltia. Passes per davant d’un mirall i saps que estàs malalt.

Aquests són aprenentatges que sempre tindràs i t’acompanyaran en la teva professió de metge.

És el que em diu la psicòloga, que estic fent un màster d’emocions. I potser és veritat, perquè aprens coses molt importants que com a metge no arribaria a saber, però jo tinc la sensació que la vida se m’ha aturat, que se m’escapa el temps, que l’estic perdent. Quan et dediques a la Medicina tens una vida molt planificada: havia acabat una carrera de sis anys, molt dura, de moltes hores d’estudi, de ratolí de biblioteca, havia fet el MIR, havia obtingut una plaça per fer la residència i hi vaig durar una setmana. Quan podia començar a fer un altre tipus de vida, a treballar, a poder independitzar-me i anar a viure amb la parella, és com si m’haguessin dit: tu no, encara no. Si no veig els meus companys de carrera, que fan la residència, que fan vida normal, penso que estic fent una aturada de la meva vida molt llarga, però quan els veig ho passo molt malament.

Et recorden la parada sobtada que has hagut de fer, en un moment vital clau, de canvis que t’il·lusionaven.

Ara no puc organitzar el meu futur perquè no sé com evolucionarà la malaltia, no sé què passarà, i viure amb aquesta incertesa és molt difícil. Per això vaig necessitar suport psicològic des del principi. En rebo de l’Associació Espanyola contra el Càncer i de l’Hospital de Terrassa, on faig la residència. Necessitava parlar amb algú perquè tot em va venir molt de nou i és curiós, perquè soc metge, sé que la gent jove pot tenir càncer i quan em vaig trobar el bony em va passar pel cap que podria ser-ho. I tot i tenir més pistes que qualsevol altra persona, quan et passa, et preguntes: per què? com? ara? a mi?

Tot i el coneixement mèdic, no et vas estalviar el sotrac emocional.

La primera pregunta que t’angoixa és molt dràstica: i si em moro? Sé que aquest tipus de càncer té una supervivència molt alta, però sempre hi ha l’opció de la mort. Quan em va sortir el bony, l’hi vaig comentar a la meva germana, que també és metge, i vam llegir molts articles sobre quina podia ser-ne la causa. N’hi havia una llista molt llarga i el limfoma de Hodgkin era bastant poc probable en una persona jove com jo, que es trobava bé. Vam pensar que seria un procés inflamatori o infecciós, però al final va resultar sent càncer. Potser era una possibilitat entre un miler. I de vegades penso que si aquell cop vaig tenir mala sort, ara també podria tornar a passar.

Et volies dedicar a la medicina de família. L’experiència t’ha fet replantejar l’especialitat cap a l’oncologia?

M’ha passat pel cap, però és una especialitat molt dura i crec que després de passar-la, empatitzaria massa amb els pacients i patiria molt. Però és una especialitat que sempre m’ha agradat. Saps que vaig fer pràctiques voluntàries a Oncologia de Can Ruti? I vaig tenir una experiència, diguem-ne divertida…

Què va passar?

Un cop, el metge em va deixar sola amb una pacient. I no vaig tenir una altra ocurrència que dir-li: quins cabells tan bonics que tens, són preciosos! I no t’han caigut gens! I em va dir que era una perruca. Em vaig quedar sense respiració, però ella va agrair moltíssim que l’hi digués, que semblessin de veritat! Fa poc vaig pensar en ella perquè, quan em van diagnosticar, jo duia els cabells molt llargs i vaig decidir tallar-me’ls més curts abans que em comencessin a caure. Em vaig comprar una perruca i em vaig fer el mateix pentinat, per anar-m’hi acostumant. I al final no l’he necessitat. M’han caigut molts cabells, però encara resisteixen i no m’he hagut de rapar. És com un miracle!

Una altra cosa que has après, una excepció que no surt als llibres de Medicina.

Sí, el càncer és tot un món i, quan el tens, al teu cap només hi ha això. Amb el temps, si les proves van sortint bé, sé que altres coses aniran agafant més pes, i un dia podré deixar el càncer tancat en un calaixet. Però ara mateix és el meu món, i no només el meu, és el dels meus pares, el de la meva germana, el de la meva parella… Jo carrego una part de la malaltia i ells també carreguen una part molt important. I tots han fet pinya al meu voltant. M’emociona. I m’acompanyen sempre a les químios. Són el meu equip.

L’Anna amb el seu equip: els seus pares, la Isabel i el Víctor, la seva germana Marta i la seva parella, l’Àlex.

Nota: L’endemà de l’entrevista, l’Anna va rebre la notícia que havia de tornar a fer quimioteràpia. Aquella mateixa tarda va anar a rapar-se amb la seva mare i germana i a adaptar la perruca. Va fer dos nous cicles de quimioteràpia, 4 sessions més. En total, comptant les del principi, va rebre 8 sessions. Avui, després de tant de patiment, li han donat la notícia que es troba en remissió completa. Ara està a punt de començar la radioteràpia i amb moltes ganes de normalitzar la seva vida, tot i que està veient que és un procés més lent del que li agradaria. Però, per ara, és una victòria en aquest camí.